PUR TEATRE, PURA VIDA

27/11/2019
  • PUR TEATRE, PURA VIDA
    Parafrasejant Gustavo Adolfo Bécquer i reivindicant la capacitat de trascendència que ha tingut el teatre per a la humanitat al llarg dels segles, no és agoserat pensar que el poeta, en aquell atac de romanticisme arravatador que li va agafar alhora de definir la poesia, podria haver optat perfectament per canviar el subjecte artístic i dir: “¿Qué és teatre? ¿I tu m’ho preguntes? Teatre…ets tu”.
    I és que no cal ser un ‘teatrero’ apassionat (que és en el que jo em vaig convertir ara farà gairebé tres anys des que vaig trepitjar per primer cop un escenari amb les meves companyes i els meus companys del grup Rocaguinarda) per adonar-se que el teatre és el mirall en el que es reflecteixen totes les nostres alegries i les notres angoixes; els nostres desitjos i  les nostres pors; les nostres esperances i les nostres decepcions; la nostra empatia i la nostra intolerància; el nostre talent i la nostra mediocritat; la nostra generositat i la nostra mesquinesa; la nostra tendresa i la nostra crueltat. I per extensió el que som com a societat: els nostres veïns i els nostres mandataris. 
    El teatre som tots nosaltres fent de nosaltres mateixos, de dalt a baix i de baix a dalt de la piràmide social. Per això, esdevé un génere amb una transversalitat i una vigència úniques que fan que estigui desposseït de qualsevol anacronisme. O és que algú podria negar que el Juli Cèsar de Shakespeare, El Fuenteovejuna de Lope de Vega o El llibre de les bèsties de Llull no podrien ser les cròniques dramatitzades de determinats conflictes polítics i socials que estem vivint ara i aquí, en viu i en directe?   
    Advertint que el teatre no deixa mai de reflectir realitats i sentiments ja sigui a través d’una visió histórica, al·legòrica o, fins i tot, metafòrica, us convido a que feu la prova. Per exemple, creieu que  podríeu canviar el personatge de Juli César i els que atempten mortalment contra ell, per qualsevol dels nostres polítics actuals? 
    I els conciutadans del poble de Fuenteovejuna i el seu “todos a una” que abanderen per desfer-se del seu comanador tirà? I si canviessim les armes per paperetes i urnes? Canviaria el missatge que pretén llençar el dramaturg?  
    I què em dieu de les bèsties de Llull?  No són més humanes que qualsevol quadre de Velázquez i podrien ser un fidel retrat de la nostra inclassificable classe política? 
    Per això el teatre té aparença d’eternitat. Com va dir Arthur Miller “el teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta a ella mateixa”. El que dèiem, un mirall, a  vegades trencat i sovint esquerdat, fet a la nostra imatge i semblança.
    En aquest mateix sentit, el gran Charles Chaplin va canviar l’ordre dels factors sense alterar el producte quan va dir que “la vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per tant, canta, riu, balla, plora i viu intensament tots els moments de la teva vida, abans que baixi el teló i l’obra acabi sense aplaudiments”.
    El teatre es pura vida i la vida es pur teatre. Fins i tot el més discret dels mutis esdevé un estrèpit eixordador de pur teatre, de pura vida. El meravellós so del silenci que només una actriu o un actor pot sentir, i alhora transmetre, dalt d’un escenari. 

    Sergi Torres
    (Membre del Grup de Teatre Rocaguinarda)

cercar...

Últimes entrades

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto